Hi ha una tendència en els espectadors més petits de comentar allò que veuen quan la representació és feta amb actors de carn i os o amb titelles gegants i una il·luminació oberta. En canvi, en un espectacle de llum negra, de titelles fluorescents, la sensació del color que és desprèn els transporta a la pantalla del cinema o la de la televisió i aleshores segueixen l'acció enmig d'un silenci sepulcral. Aquest muntatge n'és un. La versió d''El soldadet de plom' de la companyia Sim Salabim omple l'escenari fosc d'una lluminositat intensa i de personatges i objectes que cobren vida fins al punt que el somni de fons queda justificat perquè tot es belluga, tot apareix i desapareix de l'escenari, voleiant, misteriosament, per art de màgia.
L'espectacle, amb una bona versió de guió, incideix en els valors de l'amistat, la que finalment acaben fent el soldadet i la ballarina, enganxats per la calor del foc del qual s'han salvat, però també incideix en la moralitat de la justícia: els dolents acaben sempre pagant per les seves malifetes. I aquí, el dolent és el Dimoni, una joguina tant envejosa del soldadet de plom que fins i tot el llença finestra avall, un dia de vent i tempesta, cosa que fa que el soldat de joguina emprengui un viatge d'anada i tornada.
Molt ben aconseguits els titelles del petit nen protagonista, Guillem, que es tanca a la seva nova habitació ple de joguines, els titelles gegants del soldadet de plom i la ballarina, el gran peix que devora la figura del soldadet, l'estufa de foc i, d'una manera especial, la del Dimoni, amb carota de típic Pere Botero de guignol i cos d'acordió de pallasso de pista per caminar fent bots.
La història se segueix des de l'inici al final amb l'acompanyament musical d'un acordionista en directe que remarca amb sensacions musicals l'atmosfera que requereix cada situació: la de la por, la de l'alegria, la de l'aventura, la de l'amor. També una sèrie de cançons en cadascuna de les escenes converteixen la versió del conte d'Andersen en un espectacle molt complet que combina la paraula ben dita amb la música i la tècnica dels titelles i la càmera negra amb un resultat que no deixa indiferent cap dels espectadors de totes les edats.